(A part.) Hi ha mes de parentiu que de natura.
Com és que al teu damunt sempre hi ha núvols?
No, mon senyor; em passo al sol la vida.
Treu-te, bon Hàmlet, les colors nocturnes,
i esguarda el rei amb ulls d'amic. Ja deixa't
d'anar, per sempre més, mirant per terra,
com cercant en la pols ton noble pare.
Saps que és comú que tot quant viu es mori;
i es va a l'eternitat creuant la vida.
Sí, madama: és comú.
Doncs ¿per què et sembla tan insòlit, si aixís ho reconeixes?
Semblar-m'ho? No, que ho és. No sé qu'és, sembla.
No és mon negre mantell, ma bona mare,
ni el vestir com s'estila en dol solemne,
ni el respir sorollós d'alè forçada,
ni dels ulls l'abundosa correntia,
no, ni el trasbals adolorit del rostre,
junt amb totes les formes i maneres
de mostrar un dolor, el que us diria
el meu en veritat: això, en efecte,
serveix per fer semblança, car són coses
que un hom pot estrafer; mes en mon dintre
hi ha el que no es pot mostrar. Això no passa,
(El vestit.)
d'arranjaments amb què vestir la pena.
