Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/19

REI

És bo i escau a un natural sensible
com és el vostre, tributar al pare
condols tan pietosos; mes... penseu-hi:
vostre pare va perdre també un pare,
aquell va perdre el seu, i, en sobreviure'ls,
hi ha el deure filial de tributar-los
per algun temps adolorits obsequis;
mes obstinar-se en la dolor, sens treva,
és fer camí d'obstinació impietosa:
ja no és dolor humana: deixa veure
un voler que al del Cel no s'humilia,
un cor molt fluix, un esperit indòmit,
un pobre enteniment sens cap estudi.
Car ço que coneixem que és, i té d'ésser,
tan vulgar, com les coses més comunes,
¿com podem, per tossuda minyonia,
clavar-ho tan al cor? Això és ofendre
al Cel i al mateix mort i a la natura,
com és, davant de la raó, un absurd;
puix son tema comú és la mort dels pares,
i ens diu de des l'enterrament primer
fins a la mort d'avui: Cal que així sia.
Vos ho demano, doncs; llanceu a terra
eixa inútil dolor; considereu-vos
com un pare; car vull que el món conegui
que vós sou a mon tron el més proper
i que amb afecte, que no és pas menys noble
del que sent per son fill el millor pare,
amb vós el partirem. La idea vostra
de rependre el cursar a Witenberga,
éij contrària del tot al que voldríem;
i, ho preguem, decanteu-vos a romandre
aquí, sen tint-vos confortat i alegre
davant de nostres ulls, vós que sou, Hàmlet;
el primer en la cort, cosí i fill nostre.