Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/32

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
POLÒNIUS

 Parany d'estòlids.
Quan bull la sang, ja sé prou bé com l'ànima
és lliberal en fer jurar la llengua.
Eixes fogueres, filla, que esbargeixen
més llum que no calor, i que s'apaguen,
si t'hi vols escalfar, tot just comencen,
no les tinguessis per bon foc. Des d'ara,
caldrà que bon xic menys et deixi veure,
i que el parlar amb tu tingui més vàlua
que conversa d'encàrrec. A lord Hàmlet,
creu-lo talment com es pot creure a un jove
que té la corda llarga per a córrer
molt més que la hi tens tu. Mes breu, Ofèlia:
no et creguis ses promeses: són tramposes:
no del color que per defora lluen,
sinó respires de profana roba.
que, amb xiuxiu sant i místic, acaronen
per enganyar millor. Veus-ho aquí:
d'avui en endavant, ben clar, no admeto
l'escàndol que tu perdis ni una estona,
ni creuis mots ni tractes amb lord Hàmlet.
Mira-ho bé: t'ho exigeixo. Fes ta via.

OFÈLIA

Compteu que obeiré.

(Ixen.)