(Entra Ofelia)
Què hi ha, Ofelia? De què es tracta?
O mon senyor! i quina pô he tinguda!
I per què, en nom de Déu?
En ma cambra cosia, quan lord Hàmlet,
descordat el gipó, la testa nua,
brutes les mitges, sens lligams, caigudes
sobre els turmells; més blanc que sa camisa,
tremolant-li els genolls, i amb un aspecte
tot ell tan llastimós com si l'haguessin
aviat de l'Infern per a dir coses
espantables.., em vingué a trobar.
Foll de l'amor que et té?
No puc ben dir-ho;
mes, francament, m'ho temo.
Què va dir-te?
Em va pendre el canell, apretant força.
Després amb el braç test, va fer-se enrera,
i, amb l'altra mà posada així a les celles,
va fitar-me la cara amb tant d'estudi
com si m'hagués de dibuixar. Va estar-se
així una llarga estona; fins que, a l'últim,
sacsant-me un poc el braç, i tres vegades
movent així d'amunt d'avall sa testa,
llançà un sospir profund ple de misèria,
que semblava que el pit se li fes trossos
