vejam: ja deveu tenir un parlament a punt. Anem, doneu-nos un tast de vostre mèrit: un parlament apassionat.
Quin parlament, mon senyor?
Un cop vaig sentir-te'n un de parlament, que mai ha estat representat; o, si ho ha estat, no pas més d'una vegada, car la comèdia (prou me'n recordo) no agradà al major nombre: a la multitud li semblà caviar; per més que (a mon parer, i al d'altres, el judici dels quals en tal matèria supera al meu) fos una comèdia ben meditada en ses escenes i conjuminada amb tanta de naturalitat com ingeni. Un deia (me'n recordo) que els versos no tenien sal que assaborís l'assumpte, ni les frases res que pogués caracteritzar d'afectació l'autor; mes assenyalava l'honestedat d'aqueix procedir, tan suau com agradable, i de molta més beutat que no pas elegància. Sobre de tots va agradar-me'n un, de parlament: el d'Eneas a Dido en el tros que parla de la mort de Príam. Si el serveu en la memoria, comenceu en eix vers... Vejam... vejam:
«Pirrus, ferotge com la fera Hircana,..»
No és això: comença amb Pirrus.
«Pirrus ferotge (el de les negres armes!
negres com sos intents, que nit retreia
quan s'estenia en son corser sinistre)
ara ha mudat son negre, trist aspecte
per un blasó més trist: de cap a peus
ara és de guls tot ell: pintura horrible
de sang de pares, mares, fills, germanes
cuits i pastats en flame jantes vies,
que fan llum maleïda i opressora
als assassins. Foc i furor rostint-ho,
