Molt bé. Seguiu a aqueix senyor, i procureu de no fer-ne burla.
Bons amics, vos deixo fins al vespre: ben vinguts a Elsenor.
Bé, mon senyor.
Sí, bé; i que Déu vos guard.
Ja estic sol, ara.
I quin esclau que só tan baix i rústec!
¿No és monstruós que, ací mateix, eix còmic,
només en ficció, somiant la ira
pogués a son intent forçar-se l'ànima
fins a tornar-se'n trasbalsat el rostre,
els ulls plorant, estemordit l'aspecte,
la veu trencada, i, en conjunt, movent-se
d'acord amb son voler? I tot per res!
Per Hècuba!
¿Que li és Hècuba a ell, o qu'és ell d'Hècuba,
perquè el faci plorar? ¿Qué no faria
si els meus motius tingués i el crit que em sento?
L'escena hauria ja inundat de llàgrimes,
i esbotzat els oïts de la gentada
amb mots d'horror; els criminals serien
tornats folls, i aterrats els deshonestos,
els ignorants confosos, i esglaiada
fins la potència d'ulls i oïts. Jo, en canvi,
fet un estúpid de fangosa argila,
resto parat com un badoc de somnis,
ma causa oblido, i res a dir no encerto,
ni un mot: ni per un rei a qui s'és feta
