Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/90

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

llepin l'absurda pompa, i les més fluixes
frontisses dels genolls facin gaiato
on la paga segueixi a la baixesa.
Puc dir-t'ho? Doncs d'ençà que la meva ànima
va ser mestressa de triar, i els hòmens
arribà a distingir, va segellar-te,
elegint-te per seu. Car t'he vist sempre
com un que ho sofreix tot, com si tal cosa;
que dels cops i favors de la Fortuna
li'n dóna iguals mercès; i són sortosos
aquells en qui la sang i el seny s'avenen
talment, que la Fortuna no pot fer-ne
flabiols per sos dits, a son caprici
fent-los o no sonar. Dona'm un home
no esclau d'una passió, i he de posar-me'l
al fons del cor... (què dic!)... al cor del cor,
com a tu et tinc. Mes, d'això, prou, per ara.
Davant del rei avui hi haurà comèdia.
Una escena retreu les circumstàncies
que t'he contades de la mort del pare.
T'ho prego, doncs: quan eixa escena vegis,
i anotant-ho bé tot amb tota l'ànima,
observa a l'oncle. Si el gran crim que oculta
no surt del cau tot sol en cert passatge,
és un damnat fantasma el que vam veure,
i el meu imaginar, cosa tan sutza
com l'antre de Vulcà. Vigila força:
jo, els ulls, els mantindré fits en sa cara;
i després juntarem nostres judicis
confrontant el que ens sembli.

HORACI

 Bé, senyor:
si se'm fa fonedís durant l'escena
i s'escapa de mi, pago pel lladre.

HÀMLET

Va a començar; jo he d'afectà inconsciència.
Cerca't un lloc.