Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/96

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
CÒMIC REI

Penso que ara tu ho creus, el que has parlat;
mes sovint els propòsits s'han trencat.
El propòsit depèn de la memòria:
neix molt viu, mes sa força és transitòria.
Es un bell fruit que, verd, en l'arbre lluu,
i que cau sens sacsar-lo en ser madû;
puix és ben natural que ens oblidem
de fer-nos pagament del que ens devem,
i que el que amb passió ens hem proposat,
morta la passió, sigui esborrat.
L'extrem, així de dol com d'alegria,
actuant, destrueix ço que voldria.
El goig riu més on la dolor més plora;
i, un accident de res, mostra a tota hora
el riure trist i la dolô alegrada,
car del món no és eterna la durada,
ni en nosaltres admira que els amors
siguin, seguint Fortuna, mudadors.
I ¿qui ho sap, si és l'amor qui duu a Fortuna,
0 Fortuna a l'amor? Es veu, tot d'una,
d'un gran que perd favor, perdre els amics;
que el pobre alçat fa amics dels enemics;
1 és que l'amor a la Fortuna va,
car d'amics, el potent, sempre en tindrà,
i el caigut que fa prova d'un amic
s'ajusta dretament un enemic.
Mes, per finir per on he començat,
van tan contraris el valer i el fat,
que ço que projectem acaba en res:
nostre és l'intent, però la fi no ho és.
Penses, doncs, que no vols més desposori:
ton voler morirà quan l'altre mori.

CÒMICA REINA

¡Que el Cel no em doni llum ni pa la terra,
que dia i nit tingui el repòs en guerra,
que es tornin desesper fe i esperança,