Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/60

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

grogor de la pell, en aquella claror, prenia un tint blavenc que feia més cantelludes les apòfisis, i ombres amoratades semblaven demacrar més per moments tota la cara.
 Convençuts de la trista veritat, eixí l'escrivent a donar-ne part a la viuda, amb l'encongiment que causa missatge consemblant. El pobre home havia perdut l'esma del temps i creia que fins la dels llocs, ja que no trobava a D.ª Tuies en cap sala ni cambra. Per fi, arribà al menjador i topà amb ella dinant tranquilament. No abans de badar boca, que prou l'hi obrí la sorpresa de cop, però sí abans de posar en jòc els llavis, el féu tornar enrera la viuda, pronunciant, amb posat i veu imponent, les següents paraules:
 — No vui saber re! Es hora de dinar i dino. Després me dirà lo que hi hagi.
 El pobre escrivent, amb tot i conèixer l'egoisme d'aquella dòna i d'haver presenciat la fredor dels darrers dies, quedà espalmat com davant d'una traidoria alevosa. I, escorregut i aclaparat de pena, tornà al costat del seu company i mirá'l mort amb major condol.
 — Què fem? Se refredarà... L'hem de vestir.
 — Esperem una estona, — respongué amb tremolosa veu l'escrivent. I els colors que li