va sentir la mort. Va veure l sól clar.
Al damunt d'ella planaven centenars de sers transparents, a través dels quals ella va veure les veles blanques del navili i els brillants nuvols rojos.
El parlar d'aquests sers era melodiós, però tant eteri que cap ome no l pot sentir, així com cap esguard terrenal els pot veure. Sense ales, se sostenien pel sol efecte de llur lleugeresa. La petita sirena va veure que ella tenia una forma semblant a la llur i que sorgia de més a més de l'escuma de la mar.
— On soc? — va demanar amb una veu semblant a la dels sers aeris, tant eteria que cap veu umana no podia ser-li comparada.
— Entre les filles del aire — varen dir les altres. — Les sirenes no tenen ànima immortal, i no poden obtenir-ne una si no guanyen l'amor d'un ome. Llur existencia eternal depèn d'un altre. Nosaltres, filles de l'aire, no tenim ànima immortal; però amb bones accions podem obtenir-ne una. Volem cap els països calids, on viu la pesta; hi anem a socórrer els omens. Espargim en l'atmosfera l perfum de les flors i els gua-
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/41
Aquesta pàgina ha estat revisada.
