lles. El llur esclat era més debil, però també, a través de l'aigua, semblaven més grosses que als nostres ulls. Si res les amagava a la seva vista, com un gros nuvol negre, sabia que era alguna balena nedant al damunt d'ella, o bé una nau plena d'omens. Ah! certament no pensaven ells pas que una gentil dòna d'aigua era allí, que estenia ses mans blanques vers la quilla del navili llur. Així, la gran de les princeses, quan va fer quinze anys va obtenir l'autorització de muntar a flor d'aigua.
Al seu retorn, duia milers de coses per contar. Però ·l més bonic, segons ella, era seure-s, al clar de lluna, damunt la sorra, quant la mar era calma, i mirar la gran ciutat situada prop de la platja on brillaven centenars de llums; escoltar les musiques i el brugit dels cotxes i les multituts; veure els cloquers de les iglesies i sentir el tritllejar de les campanes.
La germana petita, era tota orelles. Quan va sortir a la finestra, de nit, per mirar a travers l'aigua, d'un blau fosc, el seu pensament la va transportar a la gran ciutat on se feia tant de soroll i li va semblar
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/7
Aquesta pàgina ha estat validada.
