Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/73

els pardals vindran a mirar a través dels vidres. ¿Que potser me quedaré aquí plantificat amb aquests ornaments istiu i ivern?
 Sabia, doncs, què avia de passar, i, no obstant, li feien mal les punxes de tant impacientar-se. El fer mal les punxes, per a un abet, es tant dolent com el mal de cap per a nosaltres.
 A l'ultim varen encendre les candeles. Quin esclat, quina esplendor! El nostre abet tremolava en tot el seu brancatge, tant fort, que una de les candeles va calar foc a una branca i va sentir-se una pudor de cremat!
 — Déu meu! — varen cridar les minyones. I varen apagar el foc tot seguit.
 L'abet no gosava bellugar-se, tement fer malbé alguna cosa dels seus guarniments. Brillava amb tot el seu esclat.
 La porta va obrir-se de bat a bat, i una colla de criatures va precipitar-se endavant com per a fer caure l'abet. Les persones de més edat venien més tranquilament al darrera. Les criatures van aturar-se, mudes d'admiració; però al cap d'un moment