Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/78

 — No, no y he estat mai, — va dir l'abet; — però he estat al bosc, on el sol brilla i els ocells canten.
 Va contar-los la seva joventut. Els ratolins no avien sentit res semblant; eren tot orelles.
 — Quantes coses has vist! Que n'has sigut, de feliç!
 — Jo? — va dir l'abet. I va pensar en tot allò que acabava de contar.
 Sí: en el fons, aquell era l bon temps.
 Va explicar-los tot seguit la vetlla de Nadal en la qual avia sigut cobert de llaminadures i candeles.
 —Oh! — deien els ratolins. — Que n'has sigut de feliç, vell abet!
 — Però jo no soc vell! — deia l'abet. — Es aquest ivern que se m'han endut del bosc. Estic en plena vida, sinó que m'han posat en test, cosa que m'es desagradable.
 — Que bé u sabs contar tot! — deien els ratolins.
 La nit següent hi van anar amb quatre ratolins més per a fer-los escoltar la narració de l'abet.
 — Sí, era l bon temps — deia aquest: —