| Serr.
|
Oh soletat, qué dolsa es ta presencia
en esta estancia santa de ma casa!
Qué plenas de consol y de tendresa
van venint á mos ulls are las llágrimas!
Un foch ardent que mon semblant arbora
va encenent lo meu pit que sento batre,
y eixas gotas de suor, cada goteta
una copa es del fel que 'l cor me llansa.
Per un costat lo mur de vella torre
y per altre 'l sepulcre del meu pare,
lligat me veig com pres entre cadenas
ab lo recort de festas ja passadas.
Aquí vegi 'l primer llum de ma vida,
aquí vaig vindre'l mon plé d'esperansas,
y aquell gosar en alas de ditxa
s' ha convertit per sempre en vall de llágrimas.
M' apar veurer aquí d' armas la sombra
que al sepulcre m' arrastran del meu pare,
y convertir presento eix niu de ditxas
en mansió de la mort, hont tot acaba!
Somni febrós! de dins la sepultura
veig alsar poch á poch lo fret cadavre,
derrera d' ell segueixen ab tristesa
los sers aymants de mon passat llinatge,
y tots plegats, mirantme, apart qu'hem cridan
|
