y reculades. No anem a cercar al Orient, terra dels grans imperis que creixen fins a tocar el cel com els cedres del Líban, y que una pedreta, no més, rebotent sobre llurs peus de fanch, ensorra. Aquí meteix tenim l'imperi de Roma esmicolat en cent bocins, aquí tenim les petites sobiraníes formades de ses desferres: reyalmes, provincies, fins ciutats, Estats-Ciutats només com les de la Lliga Hanseàtica abocades als mars boirosos del Nort, com Florença, com Pisa, com Gènova, com Venecia, la esposada del Adriàtich.
Y del imperi de Roma, passem al de Carlemany, del de Carlemany al Imperi Germànich, més avant al imperi mondial de Carles V, y sempre, quan sembla aconseguida la plenitut de força, la inmensa construcció's disloca y cau. Per què? Perquè aquesta impotencia pera solidar y acréixer la nova forma d'Estat, l'Estat-Imperi? Per què aquet continuat teixir y desteixir imperis? Per què avuy meteix en les entranyes de tants Estats contemporanis, malgrat la lley imperiosa d'universalitat, malgrat l'impuls vigorós a constituir potencies mondials, creixen corrents de desintegració que aclí y allà triomfen com a Noruega, com a Hongría?
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/105
Aquesta pàgina ha estat revisada.
