roques que formen les valls y les montanyes.»[1]
L'any següent (1890), havent de dirigirme als meus companys d'Universitat, desde el meteix lloch, en la inauguració de les nostres tasques, vaig parlarlos de la Patria Catalana que, petita o gran, és la única patria nostra, de la esclavitut dels homes que ha passat per sempre, y la esclavitut de nacions que subsisteix encara, de la llengua y'l dret, síntesi de la nacionalitat catalana.
«Contra aqueixa tiranía - deya— s'aixeca potent la veu que aclama les nacionalitats natural's y històriques. «La política de les nacionalitats està morintse», ha dit fa poch el ministre Crispi, un dels autors de la unitat d'Italia. Desde son enlayrat setial no ovira lo que passa en el fons de les societats; veu com trontollen aqueixes unitats artificials que ell defensà, mes no s'adona de que llur agonía és la vida de les nacions veritables. Les nacionalitats que moren són aquelles de que'ns parlen els llibres, les grandes nacionalidades, constituides sempre en perjudici de les patries naturals pel poder avassallador d'una nacionalitat que a França serà la Neustria, a Bretanya Anglaterra, a Espanya Castella. Avuy ja per molts, Espanya és sols un nom indicatiu
- ↑ Discurs inaugural del Centre Escolar Catalanista, curs de 1889 a 1890.
