Pàgina:La punyalada (1904).djvu/151

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

en el fons de la meva ànima, hi sentía una satisfacció extranya per tot lo succehit. De moment ja tenía esbargit aquell malehit dubte que havía comensat a rosegarme les entranyes. Nó, no era cert que totes les dones fossin unes, com sostenía l'Ibo. N'hi havía d'honrades y que sabían ferse respectar, y una d'elles era aquella, la meva escullida. El mateix Ibo podría donarne fè. Després, el fantasma pahorós aquell, del rival desbancantme per sa gallardía y robantme l'amor per virtut de sos propis prestigis, quedava esvahit també. Encara més; la Coralí y jo'ns havíam fet mutuament deutors y acrcedors; ella potser me devía l'honra y jo li devía la vida. Axò y la circunstancia de quedar abdós per un igual, sots les terribles amenasses d'un mateix enemich, havía d'ajustarnos per forsa, establint una mancomunitat d'interessos que, fins per sa matexa gravetat, afalagava mon cor enamorat. No hi havía dubte, donchs, de que'l meu plet qedava, desde molts punts de vista, en mellor situació, y axò pesava més en el meu ànim que la consideració dels nous