Pàgina:La punyalada (1904).djvu/197

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

Ja no corríam, volavam ab el desitx de tombar el cayre y veure lo qu'era allò. Comensarem a sentir fortor de cremadís.
 Al tombar la carena'l cor me feu un bot; el molí cremava; però lo que més m'aterroritzà, fou la soletat y silenci en mitx del que les flames s'arboravan ensenyorides de la meytat del casal. Ni una ànima viventa enlloch, ni un crit demanant auxili, ni ningú que'l prestés. Axó m'esvahí la darrera esperansa de que l'incendi pogués ser casual y de que's limités la desgracia a les pèrdues materials.
 No se com ni per ahont varem recórrer el tragecte qu'encara'ns separava de la casa; sols recordo que varem intentar la entrada per la porta de baix, però les flames que venían de la quadra de la mola'ns ho impediren. Allí cremava un munt de fustàm que no pertenexía a la quadra; el sostre de posts de la cuyna havía près ja, com també'ls cayrats y vigues de la teulada. Varem dar la volta pera entrar per la porta de dalt, trobantla oberta y arrancada dels golfos. Al abocarmhi vaig sentir remor de veus.