tenció de plantarlos cara. Y qui sab la manera desastrosa com hauría acabat aquell desfet si, al mateix temps de córrer els guardies, no s'haguessin escampat veus de que la sentencia no se sospenía pas.
—¡Escolteu! ¡No feu remor! —deyen els de més calma als més esperitats. —¡Escolteu! ¿Que no sentiu que 'ls escolans de la Sang encara capten pel reu? Si l'haguessin perdonat, ja no sonaría cap campana.
Y com que allò no podía desmentirse, perquè era la veritat pura, per un instant tothom va parar l'orella; y allà, no mólt lluny del glacis, va sentirse 'l remoreig esborronant del captiri. Primer va esser la campaneta dringant, com un bel luctuós, ab tremolor funeraria:
—¡Garaniiiinch!...
Després, la veu del escolanet, acriaturada y solemne:
—¡Per fer bé... per l'animeta... del que van... a sentenciar!
La gent va tranquilisarse. L'alarma no
