vila rossa, la vila de la llum d'or, se vagi cobrint d'extranya lepra. Cada home negre que apareix aquí o allí, és com un mal gra que brota a la cara rosada y frescal de Fartanelles. Y, com n'hi surten tants y tants a tot arreu, al capdavall la vila aparenta un crostisser.
Els veíns senten un desfici extrany, com de gent que té por d'encomanarse una malura y mira de fugir dels apestats. La quitxalla ja no canta les cobles de les veremes, ni 'ls homes de sa casa, ab cara d'emperador, fan quatreta pels carrers y places. Desde 'ls portals y les finestres, la gent de la vila 's mira ab ulls recelosos els rústechs forasters, que passen deixant un rastre que empudega, com de floridura y de suor. Els gossos els ensumen d'un troç lluny, y desde les cantonades dels carrers els aborden, reculant. Y els gats, aquells gats llustrosos que preníen la fresca al peu dels patis florits, tot just s'arrisquen a sortir, y tornen desseguida a escapulirse ab el pèl estarrufat. Sense saberse per què, corren
