la destrenyia, i lo lleopart, veritat i ira que havia contra l rei, l'esforçaven i el revenien con cuidava defallir. Tant era fort lo lleopart, per l'esperança que havia en son bon dret, que no li era semblant que per res pogués esser vençut, i a la fi ell vencé l'onça, i féu-li dir davant tota la cort que l rei llur senyor era fals i traidor. Molt fo lo rei confós i envergonyit d'aquella batalla, i lo lleopart occí l'onça, i tot lo poble hagué vergonya de la deshonor de llur senyor.
En tant gran vergonya i confusió estigué l rei davant son poble, i tant fo irat contra l lleopart, qui a tant gran deshonor l'hagué fet venir, que no s pogué tenir de sa ira, i davant tots anà l lleopart occiure; lo qual lleopart no s pogué defendre del lleó, per çò car era hutjat. Tots quants foren en la plaça foren despagats del falliment que l rei havia fet, i cascun desitjà esser en senyoria d'altre rei, per çò car molt es perillosa cosa subjugació de poble qui sia sotsmès a rei injuriós, irós i traidor.
Tota aquella nit estigué l rei molt irat i despagat, i l'endemà matí ell ajustà son consell, i demanà consell sobre açò que l rei dels homens havia tramès a dir, çò es a saber, que li trametés un llop i un ors.
— Senyor, — digué la serpent, qui era l pus savi conseller que l rei hagués, — molts ors i
