Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/68

d'haverne enveja y duas d'ellas, n'anaren á trobar á una vella qu'era bruixota la quina 'ls prometé que si li donavan cent lliuras los faria perdre.
 Veus aquí que la vella se n'hi va y 'ls diu: — Noys, noyets, quina casa y jardinet tan bonichs com teniu! no mes 'us hi manca d'una cosa y es un arbre que tinga fullas de tots colors.
 Y dihuen los noys: — Y ahont lo trobariam?
 — Anant al castell de irás y no hi veurás.
 Lo noy pren son farsellet y se'n va á cercarlo; camina que caminarás, troba un palau, d'ahont n'eixia lo sabi Salomó que n'era cego, lo qui sentí las petjadas del noy y va cridarlo.
 — Ahont vas noy per eixas terras?
 — Al castell de irás y no hi veurás, á cercar un arbre que te fullas de tots colors.
 — Qui es que en ton poble 't vol tan de be? Ves ab molt cuidado perque sino 't perdrias; veurás en lo castell molts d'arbres tots bonichs y de tots colors, no 'ls toquessis pas, perque sino no 'n eixirias mes, agafa una fulla solsament de un arbre molt sech y lleig que hi ha y empórtatela, plántala en lo teu hort y tindrás lo que desitjas.
 En sent á mitja nit lo noy arriba al castell, ne veu baixar lo pont, s'hi fica y encara que tot eran arbres bonichs y hermosos, ne cullí una fulla d'un de molt sech y lleig y apretá á fugirne.
 — Ira de neu la vella, que 'l noy ha tornat y no l'heu fet perdre.
 — Calleune, calleune donas, que si de la una n'ha eixit no ho contará duas vegadas.
 Li donaren cent lliuras més.