Pàgina:Macbeth (1907).djvu/80

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

que jo m colpia, i els declaro extranys a ma natura. Jo soc encar desconegut de dòna, mai m'he perjurat, escassament he cobejat lo que era meu, jamai he trencat ma paraula, jo no trairia l diable al seu company, i no menys que la vida la veritat me plau. Mon primer fals parlar fou aquest de mi mateix. Lo que soc jo verament es teu i de mon pobre país per disposar-ne. Cap allí, en veritat, abans de ta vinguda, el vell Siward, amb dèu mil homes d'armes, tot a punt estava de marxar. Ara irem plegats; i que la nostra ventura iguali a la justicia de la nostra causa! Per què esteu callat?
Macduff. — Tant faustes i adverses noves, d'un cop es dur de conciliar.
Entra un Doctor.
Malcolm. — Bé, espereu un moment. (Al Doctor.) Que surt el rei, si us plau?
Doctor. — Sí, senyor; hi ha un tropell de miserables que esperen la seva cura; llur malaltia rendeix el gran assaig de l'art; però al seu toc, tal es santetat que a sa mà l cel ha donada, tot d'una sanen.
Malcolm. — Mercès, doctor.
Surt el Doctor.
Macduff. — Quina malaltia vol dir?
Malcolm. — Ne diuen el mal del rei; una obra ben miraculosa d'aquest gran princep, que sovint li he vista fer desde ma estada a Inglaterra. Com solicita l cel, ell