Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/38

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
Blanca

    Un home al mar... y un altre!...

Ferran

   Ferits seus que s'han mort y al mar los llensan.

Joanot, sempre desde la escala.

   (Si jo finás, mon cos en aquest' hora
com á un fill de Mahoma'l tirarían
també en eix mar; y fora la meva ánima
al infern, entre'ls judas que renegan
de son mestre y son Deu! Jo soch un monstre.
Jo de mí'm tinch horror! Y ay, que ma vida
te d'acabar entre esta gent! Si á Espanya
tornés... lo Sant Ofici... Oh! no!)

(Queda ab la cara entre'ls brassos, apoyat en la barana de la escala.)

Ferran, apartantse ab Carles de la finestra.

    No'm creya
que tants n'haguessem mort. Donchs, oncle, miro
que'ns defensárem be.

Blanca, ab los ulls fixos al mar.

    (Tot fos: no'n queda
ni'l rastre sols; ni un petit glop d'escuma.)

(Queda com en éxtasis.)
Carles

   Cada gota del mar de foch se'ls torni!

Ferran

   Que Deu'ls hagi perdonat.

Joanot, sorprés baixant al mitj de la escena.

    Qui parla
de Deu y de perdó?