Aquesta pàgina ha estat revisada.
BLANCA, CARLES, FERRÁN, y SAID que devalla sense ser vist y's queda escoltant al peu de la escala.
Blanca, mirant al cel.
Senyor! Mon Deu! Será que'ns abandonas!...
Ferrán
Blanca; Blanca, valor. L'hora mes trista
ve potser de ta vida: jo, t'ho juro,
daré gustos la meva defensante.
Carles
Son de roca estas gents.
Blanca, á Ferrán.
De tu voldría
una mercé no més; y fins sortosa
me creuré si hi consents.
(Said escolta inquiet.)
Ferrán
Mana.
Blanca
Al sé en terra
jo arribaré hont tu ets: llavors esta arma
(Lo punyal que porta amagat al pit.)
la prens y en las entranyas me la enfousas!
Carles, horroritzat.
No, filla!