Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/85

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Said, imperatiu y rihent, agafant d Ferrán pel bras.

     Parla!

Ferrán, ab dignitat: separántsen.

     Deixéume!

Blanca, suplícant corre à Said.

    Ah! Senyor...

Said, á Blanca.

     Tú'l defensas? Y cóm gosas?
Tú, que no sé d'hont vens ni quí t'envía;
tú, que tot ho contorbas!
(Blanca fuig. Said la va perseguint ab la mirada com encisat.)

Blanca, plorant espantada.

     Mare meva!

Ferrán, contenint á Carles.

    Per Deu!

Carles, á Ferrán,

     Mes...

Said, que s'ha anat acostant á Blanca.

     No t'apartis; de ta boca
jo vull saberho tot!
 (Blanca s'ha girat de cop mirantlo estranyada.)
 (Só un vil: me mira...
Ah, quin horror que li dech fer!)

Blanca, á Ferrán.

     No; déixal.
No li digas res mes, jo t'ho demano.

Said,

    (Calma, Said. Mes junts jo no'ls puch veure )
 (Ab fingida serenitat.)
Ah! Prou ja: tú, patró, ves á ta cambra.