La rumana ó moldo-valaca, que fins ara poch temps ha s'havia escrit ab alfabet grech-eslau, derrerament ha volgut usar del de sa mare y germanes y ha tingut de fabricar de cap y de nou una ortografía. Mes los uns han tirat cap al sistema fonétich, y altres, entre ells los académics de la llengua, s'han llansat de pit al etimológich, haventhi qui afegeix á les lletres molts signes, á modo de cues y crestes, per senyalar la vera pronunciació.
En los dialectes del mitxjorn de Fransa se nota mes concordia. La rahó principal es que haventse ja perdut l'antiga llengua dels trovadors en los derrers segles, cada terra hagué de arreglarse una nova ortografía apropiada al seu parlar, y ara, ja sia que's tracta de purificar eixos dialectes, no se ha intentat uniformarlos ni per consegüent resucitar l'antiga llengua. A mes en Provensa va comensar quasi sol lo respectable Roumanille, y despres lo gran poeta y expert provensalista Mistral ha adoptat, perfeccionantla, la ortografía de aquell, y la han seguida sens contenció, acomodantla, quant s'esdevé, als diferents territoris, tots los anomenats felibres, homes alegres y de bona jeya. Sols un escriptor de molt mérit, en un llibre de poesies populars, gosá menysprear la ortografía avinyonesa y li caygué sobre una pedregada tan grossa que ventura que no fou mes que de paraules.
La renaixensa de la llengua catalana duya mes greus dificultats. Esta llengua may ha sigut mirada com un dialecte ó com un aplech de dialectes que cada terra pogués escriure á son pler: sempre s'ha cercat, encara que per diferents camins, un ideal de bon catalá. Mes succehí que cap á la fi del segle XVI y majorment en lo XVII, no fent ja compte dels escrits vells, foren adoptades noves formes, mes acomodades al parlar de molts territoris y entre ells al de la capital Barcelona, pero que reberen les encontrades de pronunciació diversa, com, per exemple, la Vall de Andorra que encara les emplea en escrits oficials.
