també, no sabeu si canta o parla. Parla, parla també amb compàs, i us diu... què us diu? Ohl no ho volguèu pas saber massa pel just: què no ho veièu que era una fantasma? Mes era una fantasma divina que us ha revelat, sense dír-vos-el, el misteri de la immortalitat de l'ésser. La bellesa del prat al peu de la forma augusta de la montanya, que al cim brillen les neus al sol, i'ls boscos alts hi verdegen, i la font canta amagada entre de la herba florida, tornant-se-us art i amor, us ha donat un instant de vida eterna. Què més volieu?
Doncs una festa de bellesa hauria d'ésser la representació d'un d'aquests instants. Pera fer-la nosaltres, aquí tenim l'Empordà, que pera mi es la flor de Catalunya, perquè tot lo que fa a Catalunya i hi ha en ella, desde la neu dels Pireneus fins al baix horitzó marí, també fa a l'Empordà i en ell se troba. Doncs triaria un lloc que fos així meteix la flor de l'Empordà —com aquell qui diu la flor de la flor—i triaria'l més bon temps de l'any; i a les envistes de les altes blancors de la gran serra i de la blavor del mar sota l'altra blavor del cel, i en un prat ben verd i de bona ombra, faria comparèixer les noies empordaneses més boniques, que serien com la flor de la boniquesa catalana, i que dancessin! Agafades de mans amb els fadrins més forts i destres, coronats de vermellor, que dancessin la gran dança, la sardana: i l'amor ja hi fóra. I uns bons cants! Que tants com són de mena cantadors en tota la nostra terra hi acudissin a cantar cançons belles, perquè tothom pogués conèixer quins les canten mellor, i cançons noves pera donar la palma a la més ben trobada. I lo meteix els poetes, a veure quín més
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/129
Aquesta pàgina ha estat revisada.
