cies del temps o d'incidencies personals; però en el fons, mirant-hi bé, s'hi ferma i assegura en son conjunt la marxa del nostre esperit i del nostre verb a travers de tota altra cosa.
I justament aquesta ha sigut la grandesa, podèm dir gairebé tràgica, dels nostres Jocs Florals. L'haver covat, en son sí d'esllanguida dama de retaule, tota la integral renaixensa de un poble modern, desde'l sentiment de la antiga patria reviscut fins als ideals nous més arriscats i amb llurs expressions més agudes. Si la institució hagués restat ignoscent passatemps arqueològic, un pur felibrige, ben en pau hauria viscut en el seu reconet de jardí literari sense que riallades estridents de burla ni tampoc fervents entussiasmes anessin a inquietar-la. Però havent soportat un empelt de vivacitat relativament monstruosa, a ella anaren les il-lusions més extremades, els impetuosos desitjs, les impaciencies agressives, les burles desesperades, els apassionaments i les violentes lluites. Així tan aviat li digueren:—Tu ets la reina dels nostres cors, —com:—Què vens a ésser tu en comparança de lo que voldríem?;—tan aviat s'ha considerat el seu clòs, únic temple de l'ideal, com s'ha dit que allí no hi cabia tanta vida; i lo meteix s'ha tingut el veredicte per augusta consagració, que se l'ha rebutjat com a vana petitesa. I ella, mentres-tant, la pobra dama, sentint-se en ses entranyes tanta empenta, ha fet grans extremituts per contenir-la i poder-la donar després fruitada: així s'ha anat transformant per dintre amb gran tortura pera adaptar-se a la obra que més calia, restant per fòra sempre amb aquell posat pacient de dama de retaule repartint flors i violes.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/160
Aquesta pàgina ha estat revisada.
