Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/168

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

cen a disputar-se desseguida per quins seràn els afavorits en poder-lo aconsellar i prevaldre sobre'ls altres en la casa reial; que fa pena de veure per quínes amargures el fan passar.
 Ja n'aprèn bé de fer de Rei, tant per la pau com per la guerra, que més d'un cop ha de traure la espasa per defendre-s dels meteixos que l'haurien de servir; i a un d'ells, aquell endiastrat aragonès de don Pedró d'Aones, l'ha d'aguantar en sos braços moribond quan tots fugen al veure-l caure i l'abandonen; i tots dos sols, allí, sobre aquell puig de la trista terra aragonesa, que devia ésser a l'hora de cap al tard, el Rei, ajupit, tenint en sos braços al moribond, li diu:—«Ah! Don Pedró Aones, en mal punt fóreu nat; per què no'ns voliets creure d'açò que Nos vos consellavem?— E el no'ns poc re dir—afegeix la Crònica reial—sino que'ns guardava en la cara». I llavores compareix un altre d'aquells cavallers facinerosos i gosa dir al Rei: —«Ah! senyor: dexau-nos aquest lleó, que venjar-nos hem d'açò que us ha fet.»—I'l Rei, indignat, el reprèn: «Don Blasco, Deu vos confonga; perque are deits tals paraules: que jo os dic que si a don Pere d'Aones ferits, que a mi haurets de ferir primer...—E cavalcam-lo en una bestia—afegeix la Crònica—amb un escuder que li sostingués lo cos; e morís en la carrera ans que fossem a Burbaguena». Quín bon natural, i quína dura escola de fortalesa i pietat!
 Aixís se va fent un galant home que, no ho diu la seva crònica, però ho diuen d'altres, que era alt i rós i molt gentil de presencia, i tant de còs com d'esperit, que bé devia semblar-ho un enviat de Deu an el seu poble pera encaminar-lo a quelcòm en el món.