Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/172

trar; i l'altre li respon:—Senyor, farèu lo que cap Rei no feu: que no hi ha Rei que vencent en batalla no jaga la nit allí hont l'ha vençuda per saber lo que ha perdut i lo que ha guanyat.—Aquestes paraules semblen d'un sinistre auguri. Mes el Rei no'n fa cas:— Sapiats, en Ramón d'Alamany, que més val això;—i tira avant. Però un troç més enllà troba al Bisbe de Barcelona que ve tot trastornat i l'atura:—Senyor, per l'amor de Deu no cuitèu tant!—I per què no, Bisbe?—fa'l Rei; i'l Bisbe'l crida apart i li diu:—«Ah! Senyor! més havets perdut que no os cuidats; que en Guillèm i en Ramón Muntcada son morts.—Còm, morts?—dixèm Nos; e presemnos a plorar. E puis dixèm al Bisbe:—No plorèm, qu'are no es hora de plorar; mas levemlos del camp pus que morts son...—E anamnosen poc a poc tro sus la serra de Portupí, e vim Mailorques, e semblans la pus bela vila que anc haguessem vista...»
 I més tart, que ja «veia hom les esteles al cel», se'n va al camp, a la llum de les antorxes i candeles, i s'acosta al cadavre de don Guillèm, i alça el cobertor que tenia damunt «e estiguèm una peça plorant; e puis sobre en Ramón atre tal. E quan açò haguèm feit tornamnosen a la tenda e dormim tota la nit tro al dia».
 I ja no pensa sinó en pendre la ciutat que havia vist tant formosa; i'l Rei moro que's coneix que's temia de sa bravura i bona estrella, li ofereix d'abandonar-li amb tal que se'n puga anar en pau amb la seva gent i robes, pagant-li perxò un bon rescat. Ell se veu que prou li hauria otorgat tot desseguida, que no volia altra cosa que la honra d'ésser senyor d'aquella illa per donar-la a viure al seu poble i al servei de Déu;