quant tira avant es obra seva. Aixís quan veu la gran host acampada davant Valencia s'alaba de que «Nos que n'havèm feites be trenta, no vim en neguna saó ost tant bé bastada com aquella de les coses qu'eren mester per ajuda d'home, si que'ls malaltes trobaven conseylt d'apoticaris com si fossen en Barcelona o en Leyda».
I còm se'n cuida de la seva gent al modo d'un pare, i còm vetlla damunt de ses temeritats i acut a treure-ls dels perills meteixos en que per deshobeir-lo's troben! Com llavores que la companyia de l'arquebisbe de Narbona se posa a correr cap a la ciutat, darrera uns sarrahins que han fingit una sortida i una fugida per atràure-ls a emboscada. El Rei se'n adona, i amb aquell seny que li equival a la experiencia d'un vell, prou cuita a fer-los advertir del perill; mes veient que no'n fan cas i que's perdràn, puja a cavall i hi corre, i per força els fa tornar enrera sense cuidar-se del perill propi; i en efecte, paga aquest amor amb la seva sang, perquè reb una segeta en la testa: «e Nos ab ira que n'haguèm donàm tal de la mà en la sageta que trencàm-la, e exians la sanch per la cara a enjús, e ab lo mantel de sendat que Nos aduyem, torcavem-nos la sanch, e veniem rient per tal que la host no s'en esmayàs». Are ho veièu altra vegada lo que es ésser Rei?
Mes també ha hagut d'apendre a obrar per sí com a tal, malfiant-se del consell interessat dels qui més pur li deurien. Aixís, quan el Rei moro de Valencia vol entrar en tractes per rendir la ciutat sense batalla, ell no'n diu res a ningú de la host, «car molts n'hi havia a qui no plahia que Valencia fos presa, que més l'amaven que fos de serrahins que no que vingués en nostre
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/181
Aquesta pàgina ha estat revisada.
