Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/204

 Mantenint aquesta devoció i vivint en la generació naturalista, en Sardà podia parlar d'en Bartrina mellor que ningú; perquè justament en Bartrina representa entre nosaltres la topada, de moment anguniosa, del romanticisme, que va perdent ideals vells, i'l positivisme que acaba d'enderrocâ-ls-hi, oferint-ne de nous als poetes, que debades proven de satisfer-se'n, i lluiten desesperats, cridant, renegant, plorant, rebel-lant-se contra'l plor i extenuant-s'hi. Dos personatges d'aquesta tragedia són a Espanya en Bartrina i en Núñez de Arce, cadascú a la seva manera.
 En Sardà, doncs, s'hi fica apassionadament en l'ànima d'en Bartrina mort, i la fa seva i combat per ell: l'excusa, el defensa, el fa reviure en aquell magnífic pròleg del llibre postum. En aquest pròleg, l'esperit d'en Sardà ja vola a tot aire amb les ales ben exteses: ja es ell, ja té sentit propi, ja domina.
 Però'l propi domini'l referma més reposadament en l'altre pròleg a la traducció castellana del Nabab d'en Daudet. Allí situa amb justesa'l naturalisme dintre la generalitat del moviment social, i'l considera com una reacció contra les exageracions convencionals del romanticisme revellit; però prevèu també que, extremant-se com s'extrema la nova escola, i volent-se fer dogma exclusiu i tancat de l'art, ha de provocar una contra-reacció. Critica molt agudament la preocupació dels naturalistes en acumular detalls no prou significatius, ofegant amb ells lo característic; la ignoscenta propensió seudo-científica a cercar el cas, i, sobre tot, el cas patològic, com si l'artista fos quelcòm de metge; i endavina ja'l romanticisme d'en Zola per entremitj de tot aquell bastiment seu que es mas-