Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/226

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

d'aigua fresca que prenèm de tant en tant amb gran dalit, mes no sense esgarrifança.
 Quína altra cosa es pera l'home del camp i la montanya'l córrer pel camp i la montanya! Certament que ell té un esperit que no tenen les pedres ni'ls arbres, ni l'aigua del riu ni'ls aucells que canten; però aquell esperit seu s'ha criat en la pau i majestat d'aquestes coses que li són com familiars, i així ell es també pacífic i quiet en el tractar-les. Es per l'estil de l'amor a la muller propia'l que l'home del camp té a la natura; mes el nostre es una passió sobtada i delirant, es una admiració febrosa i àvida que no's cansa d'alabar i aponderar, i de desitjar més i més encare. Perquè així com l'enamorat tot es dir de les perfeccions de la aimada, i are són els cabells, are'ls ulls i el color de la cara, are la gracia en el caminar, are la veu i les paraules lo que més l'encanta; i tan aviat cada una d'aquestes coses, com aquella proporció o no sé què en que les té aplegades; així meteix nosaltres de ciutat semblèm orats d'amor devant la natura, que d'un cop de vista restèm extasiats, i cada flor del camí'ns dóna meravella, i una posta de sol ens fa plorar, i'l pas d'un vol d'aucells, quína alegria!, i la montanya mitj emboirada'ns es un sublim misteri, y pujèm a la congesta sols per tocar la neu com criatures. I al costat nostre l'home de la natura resta quiet i serè i té ben poques paraules d'alabança: ell coneix bé les senyals del temps i'ls perills de les montanyes, i'ls camins dreturers i les marrades, els amagatalls de les besties, les virtuts de les herbes i les fonts, i'ls llocs mellors pera el repòs, i'l nom de cada plec de les terres que aprop i lluny ovira; però no'n parla més de lo just ni'n