Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/233

figura d'excursionista, i així la veig restar aquí com d'un dels nostres.
 Ben be un, però ben be del nostres, perquè'l nostre excursionisme no es pas un sport, no es pas un esbarjo, no es pas un estudi, que es un amor; i no es pas, tampoc, un amor abstracte a la natura, sinó a la nostra natura; i en això no hi ha esquifiment d'esperit, sinó humanitat de sentiment; perquè no hi ha veritable amor en el cor de l'home mentres no té un objecte especialment estimat; i mal pot estimar un home tota la terra si no comença per aquella de la qual es format; en l'amor a la patria està contingut l'amor viu a tot lo món, i'l qui en nom d'aquest renega d'aquell es que no té ni l'un ni l'altre. Pel nostre cel coneixèm el cel, i tota la terra per la nostra terra, i sols el petit amor es gran amor. Qui molt abraça poc estreny, i la més estreta abraçada es la més feconda pera tot el món. Doncs el nostre amor a la natura viu en l'amor a la natura catalana; Catalunya es pera nosaltres compendi del món, i el nostre amor universal en ella es hont més eficaçment s'exercita. Per això podèm dir, amb el cap ben alt, que l'ànima del nostre excursionisme es l'amor a Catalunya, i en això sí que tots som uns.
 Mirèu, doncs, si era ben be un dels nostres aquell que davant dels Alps sublims així exclamà: «Oh Catalunya estimada, còm me persegueix ta hermosa imatge per tot arrèu, i còm les montanyes més altes me fan pensar amb les teves, i còm les primeres belleses de la creació me fan anyorar i estimar tes inestimables belleses! Oh Montserrat, Montjuic, Montseny, Canigó, jo us veig passar l'un darrera l'altre davant