celonès, la càtedra de l'Institut, i la crítica del «Diari» que, al menys tal com ell la entenia, era també una càtedra. Ademés, la serietat fonamental del seu caràcter li feia repugnant un no sé què d'aventurer, de baladrer, d'estrafet que trobava en la massa dels progressistes espanyols, desde'l general Espartero, al qui tenia per un pobre home, fins a l'últim miliciano nacional, que per ell era el tipo de la ignorancia plebeia llastimosament pervertida i desfigurada per la fatxenderia. El pitjor càrrec, doncs, que en Mañé tenia contra'l partit progressista espanyol era que no se'l podia pendre en serio.
Aixís fou còm en part per inclusió de sos principis i qualitats, i en part pot-ser major per exclusió, en Mañé i'l Diari entraren en la política formant, no diguèm a dintre, però sí al costat del partit moderat. No diguèm a dintre perquè allò que dèiem del sentit català sempre valgué a un i altre per conservar una llibertat de crítica, una independència un xic altiva, respecte dels homes de tot partit, en nom dels principis del meteix; però en fi, el partit moderat era, als ulls d'en Mañé, més formal, més ordenat, més ben personat, i més senyor... i no n'hi havia cap més aixís.
Fou per aquella època que en Mañé, casat de poc amb D.a Amalia Fenollera hagué de deixar la crítica dramàtica i anar-se'n a viure a Sarrià per prescripció facultativa, ja que la seva naturalesa malaltissa, amb la que lluità sempre amb aquella meteixa força de voluntat que aplicava a tota feblesa u obstacle, l'hi privava de concorrer als teatres, i reclamava uns aires més purs i fortaleixedors que'ls de la baixa ciutat. Allí començà aquella escrupulosa cura de la seva salut que durà
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/254
Aquesta pàgina ha estat revisada.
