gran nombre de unionistes, i se'n refia; això es una candidesa que ja havia advertit en Mañé, mes no'n feren cas. Obertes les Corts, ben aviat se sent aquella tara de la majoria: en Permanyer personalment es atacat, posat en ridicol: se fan chistes de la seva honrada ingenuitat. «El señor Permanyer—diu un parlamentari—es profesor, es un maestro; y ha creído que había de regirnos aquí con la palmeta, como a los chicos.»—Se li fa insoportable el seu càrrec; se li arriven a arrencar llàgrimes d'amargura; la majoria falla al ministeri i aquest cau essent substituit per la Unió lliberal. En Permanyer s'entoma també a Barcelona, i aixís acaba aquell ensaig d'intervenció del sentit català en la política parlamentaria espanyola.
Fou aquesta la primera gran desil-lusió d'en Mañé. Comença a combatre llavores a la Unió lliberal desde el «Diari»; però home de principis ans que tot, quan veu que aquest partit es encare la mellor salvaguardia del trono davant de les primeres guspires revolucionaries, torna a posàr-se-li al costat fins que veu als meteixos unionistes decantar-se a la revolució. Llavores, amb el cor ferit pel desengany i desfent-se de tantes il-lusions, tantes admiracions, tants afectes personals com havia posat an aquells homes, se'n aparta, i no pot posar-se sinó al costat dels moderats. I aquests li paguen ben malament. Per no se sab quins recels o potser quins rencors per les anteriors campanyes, els moderats, arrivats al poder, persegueixen amb sanya al «Diari», i personalment an en Manyé: l'obliguen a sospendre per un any els seus articles firmats; els generals Zapateros d'aquella època el cerquen per empresonar-lo, qui sab si fins per fusellar-lo com a conspirador que
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/260
Aquesta pàgina ha estat revisada.
