d'una bandera impossible. Es en va que vegi còm una gran part de la opinió conservadora, desatentada pels esclats anàrquics de la República que sembla portar a Espanya a la mort com a nació, cerqui, perduda la serenitat, salvació en una instintiva adhesió al carlisme; no, ell no es home per fer-se del pànic una política; ell, no sé si serva alguna esperança, però no es home per fer-se una política de la por; ademés, el carlisme es sempre per ell un enemic natural que contradiu tota la seva fè, de la religiosa en avall: aquí surt el seu catolicisme lliberal; el seu afecte a la dinastia destronada per la revolució, fortament revivat per la crisis tremenda d'Espanya; el seu sentit de la moderna Europa. Tot això bull en ell i'l porta a una lluita violenta contra'ls dos extrems entre'ls que Espanya es estiragarsada, i es combatut també per ells, i especialment pels carlins que veuen en ell al pitjor enemic perquè els es el més semblant. Combatut, amenaçat, passa grans amargures i perills, però's defensa sempre; i aquesta lluita acaba de donar tremp an aquell seu estil periodístic que li resta definitiu: aquell estil més viu en l'atac que en la defensa, agressiu, sarcàstic, tant del gust de la nostra gent que, retrobant en ell l'esperit propi, l'erigeix verb de l'ànima col-lectiva.
En aquest punt en Mañé que llavores té cinquanta anys, resta definitivament format; i l'haver-ho sigut en tals circumstancies de furienta lluita, es en perjudici dels altres elements més estimables que en el curs de la seva vida s'havien anat incorporant a la seva personalitat i que certament hi resten encare i més endavant quelcòm se mostren; pero l'esperit de crítica negativa, sarcàstica, exacerbat en aquest moment, se
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/269
Aquesta pàgina ha estat revisada.