civilisació ibèrica, fos exterior, europea o colonial; i aixís el poble s'adormí en la pau, i 's criaren aquestes generacions fluixes, ensopides en un utilitarisme casolà o en un diletantisme absolutament anodí.
Què hi podia contra això en Mañé a casa nostra? Certament que ell tenia uns principis per defensar—els de la escola conservadora històrica—i'ls defensava constantment; però la forma en que ell els professava s'havia revellit: hauria calgut renovar-los, empeltar-los en els interessos moderns, dona-ls-hi una actuació nova; mes ell, per si sol, no era home per això, i pot-ser també era ja massa vell per una tal obra. I aixís, la seva defensa revellida d'aquells principis revellits restava solitaria, platònica, ineficaç.
I per cert que, en mitj de la atonia general espanyola, surgiren llavors a Catalunya dues coses ben vives, ben noves: la agitació obrera i la agitació catalanista. Mes, davant de la primera, en Mañé, dintre dels seus principis, sols podia invocar el d'autoritat contra'ls agitadors: la necessitat primaria d'orde social contra les bullangues que promovien, el retorn al'esperit cristià de la antiga organisació corporativa com a ideal d'armonia entre'l capital i'l treball, i una bona policia contra'ls tenebrosos atentats anarquistes; i com d'aquests remeis els uns eren impossibles a Espanya i els altres lograven ja poca eficacia a tot arrèu, les campanyes d' en Mañé en aquest sentit restaven reduides a estèrils lamentacions o a purs estudis històrics.
En quant al catalanisme, al nostre catalanisme, ell no sabé mai pèndre-se-1 ben seriament. Ell certament era un catalanista al seu modo, i dintre d'aquest modo ho era fermament i de sempre. Ja l'any 55, en unes
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/286
Aquesta pàgina ha estat revisada.
