Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/33

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

o la presencia de tota la humanitat en pès; perquè cap d'aquestes coses son capaces de moure-m a la més petita acció bona i sincera: humanitarisme, filantropia, caritat, aixís en abstracte, per mi, us ho confesso, són paraules mortes.
 I tant com sento dir lo contrari de molts que s'anomenen humanitaristes; que defensen amb gran calor les causes del poble, i especialment les de la plebe, i al meteix temps els repugna'l tracte personal del plebèu i no poden sofrir l'olor de pobre! I, perxó, ja ho crec que algun donaria fins la vida per la causa popular; però, no podria ésser també que en el seu sacrifici hi hagués més afany d'exaltació de la propia personalitat que no pas amor al prohisme? Perquè jo no comprenc còm un veritable amor puga naixer i sostenir-se fòra de la comunicació personal i viva.
 No heu observat en els conflictes col-lectius, en les lluites polítiques, en les topades de classes socials, entre amos i treballadors, per exemple, còm les passions s'encenen i l'odi's congria per una especie de miratge ideal que sols se forma en la atmósfera de la multitut, en la que tot se torna monstruós i provoca la guerra? En ella el burgès es, per el treballador, un monstre d'egoisme i tirania: no aquest o aquell burgès, sino el burgès en general; i per cada un d'aquests, l'obrer en rebeldia es una fera desencadenada. Però que un i altre surtin de la abstracció, de la multitut, i's trobin tots dos sols i cara a cara, i veurèu còm la acció de la presencia personal, la veu de la naturalesa humana que'ls es comuna, comença a obrar desseguida i's fa sentir en el cor de l'un i l'altre; el monstre desapareix i aquells dos homes s'estimen en la justa mida