home, i un altre home: es dir, altres tants camins originals de Deu; i jo que hagués procurat aquest enriquiment de la humanitat, hauria amb aquest esforç enriquit la meva meteixa, m'hauria fet més home.
I quína altra societat no fóra la d'uns tals homes, que no pas aquesta que fem amb la nostra caritat d'esma, impersonal; una moneda contra un paperet imprès, un bé que fem no sabèm a quí, que tampoc sab a quí agrahir-ho. Una societat de socors sens amor, gosarèm dir-ne societat humana?
Oh!—me replicarèu—la vida moderna es tant complicada que cadascú te prou feina en sí meteix i lo que de més aprop li toca.—Està bé. No vull examinar are fins a quin punt cadascú fa el seu possible. Però, doncs, perquè os queixèu de que hi haja tantes congregacions que s'enriqueixin i dominin la ciutat? Queixèu-vos de vosaltres meteixos, que tots els seus grans casals i predominis obra vostra són. Però tampoc m'ho ensenyeu com esplendor de la vostra caritat, sinó com lo menys que pot fer vostre egoisme; no com orgull de la vostra força, sinó com confessió i excusa de la vostra debilitat d'amor. Egoisme i debilitat,heus-hoaquí lo que es aquest vostre socialisme fonamentat en una ideologia buida que es no més que un treure forces de flaquesa per tranquilisar-vos i envanir-vos. Mes jo us dic que no us tranquilisèu ni us envaniu massa: anèu passant amb les vostres teories i'ls vostres instituts de ramat, mentres no us sabèu fer capaços d'altra cosa; però no volguèu amb això matar l'anhel, no deixèu mai de pensar en una vida més alta, en una societat més natural, fonamentada en l'amor viu que tants cors desitjen, i per això estan tant inquiets...
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/36
Aquesta pàgina ha estat revisada.
