moment ideal de la poesia, i suma els mellors de tants.
Perquè no'ns fem tots poble, per la poesia? Perquè aquest dalè nostre d'immortalisar la pobresa i la impuresa de les nostres obres en fulles estampades que les tanquen per sempre més a tota penetració i embelliment?
Ai! prou que ho sé!: es que allò es nostre, es la nostra obra, tota ella; es com el nostre fill, nostre i de ningú més. Oh! misteri de la vida individual, entre tants altres...!
Doncs bé, sí; an aquesta unitat i sentit personal de la obra artística bé hi hem de respondre, ja que tan fortament ens solicita. Però salvem-la de la tara d'una vanitat excessiva posant-nos davant dels ulls aquesta veritat innegable: que la poesia d'imitació, la col-lectiva successiva, la popular anònima es la que més s'assembla a lo que ha d'ésser poesia: El ressò del ritme creador a travers de la terra en la paraula humana: un camí de Déu entre tants...
Aixís com hem dit que'l poble era un estat col-lectiu de l'esperit humà, aixís meteix dic are que la multitut o gent congregada amb un objecte (públic, turba, etzètera) es un estat del poble, i certament un estat inferior d'humanitat; i aixís com an aquell estat col-lectiu purament espiritual he dit que corresponia l'art popular més depurat, an aquest estat de congregació corpòria amb son baf de bestialitat i sos impulsos també
