Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/116

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

passeig anava girant en pujada amb les muralles. Are al girar,—pensava jo,—apareixerà ella amb un nen, i's quedarà tant parada! Jo li diré... I aleshores no'n tenia cap por: m'era dolç l'encontre, com si'ns trobessim pel cel.
 De sobte, en un revolt, aparegué a mos peus una gran plana verda amb altes montanyes llunyanes al fons, emboirades a troços. I'm trobí amb una iglesia molt velleta i 'l cementiri al costat: vaig restar assegut en un pedrís no sé quant temps, sense pensar amb res; no més sentia un gran enterniment que m'entelava'ls ulls. Passà una nena pobra i'm mirà una estona; s'assemblava an ella. Gaire be ja era fosc. Retorní avall: els llumets de la població s'anaven encenent. Quína devia esser la finestra d'ella? No ho preguntaria pas. Totes podien ser-ho. Se sentien les veus de gent que passaven pels carrers a mos peus. Jo escoltava si coneixia la seva veu. Totes les veus eren com la seva.
 Torní a la fonda. Un menjador trist, un menjar trist, amb gent trista. Un jutge, semblava un marxant de bestiar que tot sopant fullejava un catàlec, dos o tres ombres més: tots callaven, menys un viatjant jove, que cada vegada que passava la cambrera amb els plats, la pessigava. Ella bravatejava i reia, descarada: les ombres que menjaven silencioses, reien sordament movent el cap amb indulgencia.
 Acabat de sopar vaig sortir al atzar: vaig passar un pont per damunt del soroll del riu que no's veia. Després unes grans llums elèctriques me cegaren a la entrada d'un parc solitari, humit i fosc; no més de tant en tant la clapa blanca elèctrica: al mitj, tocant