tor i no sé perquè les coses s'hi fan com s'hi fan; ni tampoc puc dir exactament com podrien fer s'hi d'altra manera; però quan veig el modo com estàn en el temple la major part de la gent; el modo com oeixen missa; la seva passivitat davant la tremenda energia del Sacrifici d'Amor que en l'altar se celebra; la seva ignorancia de les paraules sublims que en ell son dites, i la consegüent distracció o ensopiment que s'apodera d'ells mentres davant seu està passant la cosa més forta i més interessant d'aquest mon i de l'altre, no puc menys de pensar:—Deu meu! quanta sublimitat, quanta energia ineficaç, quanta riquesa perduda! La baranella del presbiteri se'm figura espessíssima muralla que no deixa passar ni una espurna d'aquell foc sagrat, ni un raig de la resplandor del Sant Misteri que en l'altar flameja i brilla. Tot allò que's feu i que's digué pera redempció de les gents, pera edificació de les ànimes passa allí lluny de les gents, incomunicat al seu sentit, mut per les ànimes. Jo prou sé que tots els cristians tenen obligació de saber-ho lo que allí passa, que algún dia els hi ha sigut ensenyat, i que se'ls reclama una adhesió íntima i tota d'una pessa a tot lo que'l sacerdot diu de baix en baix, o en veu alta, però sempre inintel-ligible pel poble; mes també veig que la gent ha oblidat aquella remota ensenyança, que no més sab molt per alt lo que allí passa, i que aquesta adhesió íntima i passiva a les paraules i als fets del sacerdot, no's pot sostenir sense un estímul present i constantment renovat, perque requeriria una finesa espiritual o un fervor místic que no pot suposar-se ni exigir-se sinó en algunes ànimes rares i escullides, i que'ls lli-
