Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/254

que la poesia popular viu sols en la memoria i en la veu del poble, s'esdevé que lo insignificant d'ella, es dir, lo no poètic, troba en l'oblit la mort que li pertoca, i lo viu se purifica i transforma indefinidament en la ignoscenta boca popular, qual instint crític es lo més sabi i segur, perque no té altra preceptiva literaria que la comunicació directa amb el ritme universal de les coses. Per això la poesia popular naix tan bella i's manté sempre tan fresca i pura.
 Amb això succeheix com amb les criatures petites camperoles. Un diu—Qué sanes i belles son en el camp les criatures!—I es perque sols en sanitat solen esser concebudes; i les que no, o les que després no han sigut prou fortes pera resistir sense contemplacions la duresa de l'aire lliure, s'estàn recloses a casa llur o be ja són al cementiri. Ja ho crec que les que corren pel terròs són totes fortes i guapes! Doncs per mí, aquest meteix es el secret de la bellesa dels cants populars, sobre tot els de la avior que han tingut temps d'esser garbellats en la memoria i en l'instint del poble; perque dels nous apresos, per populars que semblin avui, qui sab lo que'n restarà o en què hauràn tornat d'aquí a una centuria.
 Amb lo que he dit fins are, ja pot haver imaginat l'encís que han obrat en mí les «Cançons de pandero» per vostè aplegades, i fins les tares que han restat fóra de l'encís.
 L'esser improvisacions imposades en cert modo per la tradició en dies i a persones determinades, fa que moltes d'elles no tinguin aquella arrencada d'inspirada espontaneitat que dictà per exemple les «Montanyes del Canigó» i la «Matinet me'n llevi jo»;