Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/258

més mal que be aquests llibres, perquè l'avesen a sentir com literatura el verb sagrat d'un poble.
 Però del llibre de vostè no's podrà dir tal cosa, perque vostè ha fet be les coses, amb un gran sentit artístic. Vostè ha començat per fer reviure amb el seu amor el terrer, les costums, el tipos populars d'ahont brollen les «Cançons de pandero», i aixís surten de vives que a un li sembla sentiries cantar a les majorales del Roser, que un les té al davant aquestes majorales, que's mouen i miren i riuen en l'ambent de les festes urgelleses. I això li alabo molt. El seu llibre no fa olor de mort, ni es possible pendre'l per literatura. Es bell, veliaquí; i això vol dir que es viu i que ha de donar vida a tothom qui'l llegeixi. Si la costum de les «Cançons de pandero», se pert, com vostè's dol, no's podrà dir que n'hagi mort la poesia si'l seu llibre resta.
 Altrament, jo no soc dels que s'entristeixen massa per les coses que's perden, perque pressento una força de renovació eterna. Quan passen les violes, venen les roses i després els clavells i després els lliris; la tardó també té les seves flors, i fins en la neu alpina s'obren coroles meravelloses, mentres en les valls més tebies les violetes tornen a pitjar per treure'l cap enfòra. No'n cregui res d'això que diuen are, com devien dir els llamentadors de mil anys enrera, que la poesia se'n va: los quins se'n van son certs poetes, certs gèneros, certes modes; però que la poesia se'n va! Justament jo crec que are'n ve'l bò.
 Ben segur que les «Cançons de pandero» devien venir darrera d'altres cançons que's perderen; i darrera d'elles altres cançons vindràn, si Deu ho vol, igualment belles, o més, que també's perdràn davant