Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/288

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

relligiosos i artístics, ne dignifiqui'l gran misteri. I aquest fou l'intent del romanticisme. Lo que pressentí en el misteri no fou res malestruc. Amb massa optimisme que'l sentia! Mes aviat el prengué per una desconeguda benhaurança, de la qual un ja pot alegrar-se abans de saber-la, com l'infant s'alegra del present que espera per la nit de Nadal. Així, arribà a un idealisme sentimental, de principis poc clars, i que a l'anar-se ell meteix precisant va apartant-se amb repulsió de l'idealisme conceptuós d'un Schiller. El fi d'ell es aquell flotar d'ací i d'allà del sentiment que en l'altre es sols un medi, un conductor. Sols aquell que'n sab l'anhel, que ha tastat les seves dolces extremituts pot saber la voluptuositat dels pressentiments que llus-tregen; aquell anhel que voldria esser etern i que per això fuig sempre'ls termes precisos i palpables, llençant-se a lo nou en els llunys submergits en l'horitzó. El blau infinit del cel, el blau de la montanya llunyana, la «flor blava» que floreix tot arrèu secretament, són els tirats característics d'aquesta romàntica fantasia.»
 La «flor blava», tal com en Novalis la pinta en el seu Enric d'Ofterdingen, significa l'ideal de l'anhel romàntic. L'escullit la somnia abans d'haver-la vista. El pressentiment d'ella s'alça del fons del cor com una aparició. Un afany sense repòs empeny el somniador a la busca de la flor meravellosa. Are la pressent aquí, are allà, però ella no deixa trobar-se. Devegades apareix com una violeta entre les altres flors, assaluta amb son blau resplendor, llençant encisera flaire... i a l'instant desapareix. Ella no es mai l'aconseguiment, sempre la atracció, com l'ideal eternalment anhelat al que un pot acostar-se i sentir el consol; el pressenti-