Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/301

 I quína mundia la d'en Torné Esquius!—aquest es el nom d'aquell jove rossenc que temorós m'anava mostrant el seguit de les seves visions—quína mundia pera aquest infant que tots portèm sempre a dintre i que es lo mellor de lo mellor nostre!
 No us heu adonat mai del sentit que tenen les ratlles de les coses, la delimitació de cada cosa en l'espay? Sí que vos n'heu adonat, i fins heu provat de representar-la la vostra impressió. De criatures, tots hem volgut dibuixar una casa i n'hem tirat les quatre ratlles elementals que delimiten son còs, marcant dintre del quadrat les ratlles de les obertures, portes i finestres, que li donen fesomia, com els ulls, el nas i la boca 'n donen al rostre. Doncs això meteix ha fet en Tornèé Esquius, però donant-hi'l sentit que nosaltres, infants, no hi podiem donar. Ell es com un infant que hi veges més que'ls altres i sabés representar el sentit de les seves visions. Vull dir que es un artista. I lo característic del seu art d'infant es el sentiment de les ratlles de les coses més humils, insignificants quan no's miren amb amor: allò que deiem de les quatre ratlles d'una caseta que té ulls i boca, fesomia, com una persona: lo que diuen els plecs d'una cortina mitj descorreguda davant d'una finestra; la atracció d'una porta oberta i 'l misteri d'una porta tancada; lo que volen dir els testos cuidadosament arrenglerats en el banc d'una eixida, i lo que significa una branca de roser enfilant-se en garlanda entorn la capelleta d'un Sant Cristo; el repòs que donen, a una estada, el gerro florit damunt la taula, el rellotge d'armari i el gat caragolat dormint damunt d'una cadira, la tristesa del balancí abandonat al mitj del petit jardí, i la alegria