Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/62

cavall, a poc a poc; i amb elles avença una forta remor de crits, de picaments de mans...
 —Es aquell!...—El del mitj...—El que s'inclina... —Jo no'l veig...—Sí... aquell... el del ros...—Veus?... Fa així amb la mà...—I una onada de crits, i d'aplaudiments, i de musica, passa furienta amb aquella figureta; les dònes ploren alçant les criatures pera que vegin, i els homes que no volen esbravar-se cridant, se senten batre fortament tots els polsos, i callen... El Rei!
 Davant d'aquest gran sentiment colectiu secular volguerem crear-ne depressa un altre, però no'ns reeixí.
 En va recordarem a la nostra gent les continues decepcions de Catalunya davant del poder central; perque'l poder central no es sinó una abstracció, i el Rei que venia no era una abstracció; amb abstraccions se poden generar idees, però'ls sentiments sols obeeixen a coses vives; i'l rei era una cosa viva. En va ferem presents els mals actuals de Catalunya com conseqüencia d'aquelles decepcions; perque'ls mals actuals cadascú se'ls troba a casa seva, però encare no son prou grossos pera determinar un estat d'ànim colectiu; i'l sentiment reial té arrels seculars en la colectivitat. En va diguerem que, després de les decepcions i de les males conseqüencies que ja'n tocavem, res haviem d'esperar de l'acatament que are fessim; perque la esperança es toçuda en el cor dels homes, i costa molt de perdre la fe en la providencia del Poder.
 Per això nostra prèdica fou vana. Certament hauria fet goig als ulls d'un catalanisme ideal una rebuda correcta, però ben freda: domassos en els balcons ben