Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/107

que de l'èter tos raigs il·luminen tota la terra i la mar,
digue'm, fill meu, oh! digue'm qui fou, dels déus o dels homes,
que se me l’enduia per força en tant que jo no la veia. —
Aixís parlà, i el fill d'Hiperió responia:
— Filla de Rea dels bells cabells, reina Demèter:
te venero i te planyo, a tu, i a ta filla l'esvelta, i vull dir-te
qui fou el culpable: no fou ningú menys que Zeus,
que els núvols governa: ell fou, ell, qui al germà va donar-la,
a Hades, per esposa florida; i aquest fou qui se l’enduia
plorosa, amb cavalls immortals, al tenebrós reialme.
Mes tu no ploris, dea, que el plor no t'escau, ni la ira
covar ton pit immens; ni Hades, el rei de les ombres,
germà, de ta pròpia nissaga, t’és pas un gendre indigne:
que llavors que es partiren l’imperi els déus, a ell li tocava
fer sa estada entre els morts, essent-ne el sobirà. —
Aixís havent parlat, sos cavalls mogué l’Hiperiònida,
que obriren les ales i, ràpids com aus, el carro s'enduien.
Demèter, més irada que mai contra Zeus nuvolós,
volgué apartar-se dels déus, del vast Olimp per sempre;
i, trasmudant-se el rostre, se n’anà a les ciutats i a les terres
dels homes mortals que la veien i no la coneixien,
ni ells ni les dones de fondes cintures, i aixís arribava
prop del palau de Celeos, prudent sobirà en aquells dies
de la flairosa Eleusis. Allí, dolorida, va asseure's
vora el camí i a l’ombra, al pou de Parteni, que a sobre
s’hi estenia una gran olivera. Semblava una vella ja estèril
dels dons d’Afrodita, la qui ama corones; semblava’s a una
d’aquelles que es posen a ser mainaderes dels nins de les reines
a dins els palaus remorosos, o serven les claus dels armaris.
Les filles de Celeos, Cal·lídica i Clisídica,
Cal·lítoa la gran i Demo l’amable, les quatre
en flor de joventut, boniques com dees, anaren
a treure l’aigua soma del pou amb gerres lluentes.
I ts'adonaren d'ella, mes sense conèixer-la (és cosa
costosa als mortals reconèixe' els déus); i, prop que li foren,
aixís amb alades paraules li deien: — Tu, que sembles
del temps de la vellura: qui ets i d’on véns? i ¿com és
que lluny de poblat t'estàs, i lluny de les cases, i fora